ELS INTEL·LECTUALS ALEMANYS



Després de la derrota a la Primera Guerra Mundial, es va constituir la República de Weimar, la primera democràcia a Alemanya.Pilares.jpg
La jove república va tindre una pesada càrrega que resoldre com a conseqüència dels condicionaments imposats pel Tractat de Versalles i pels esdeveniments socials i polítics, producte dels moviments revolucionaris dels anys 1918/19, i amb la postura extrema de la dreta i de l'esquerra en contra del sistema. Això va mantindre el país en una situació de crisi econòmica durant la major part dels anys vint i va portar a la pobresa una bona part de la classe mitjana. A més, aquesta situació es va agreujar amb el crack de la borsa el 1929. Però precisament també a Alemanya va ser una dècada enormement productiva en el terreny artístic i intel·lectual.

El sector cultural de l'època de Weimar no ha de reduir-se a l'avantguarda artística i la irrupció d'una cultura de masses. El concepte de “modernitat” no representava en la seua totalitat la vida cultural i intel.lectual d’aquell temps, car no dominava a gust l'escena cultural. L’art nou no era de cap manera popular i d'acceptació general; les orientacions artístiques tradicionals i el llenguatge plàstic convencional van continuar tenint una gran influència: un fort corrent de pessimisme cultural i de crítica a la civilització oposava tenaç resistència a l'avanç de la modernitat.

Van ser els representants de la "cultura Weimar" els que van desencadenar els impulsos més importants i els que van determinar els temes de la discussió; els seus treballs van despertar l'interés del públic, van dominar el mercat de l'art i l'escena literària, van aconseguir una vasta divulgació i van gaudir de reputació internacional. En el camp de l’escenografia Robert Weiner amb "El gabinete del Dr. Caligarri"(1919) cobra una enorme transcendència entre les seues obres, encara que també podem citar "Genuine" i Raskolnicoff, que, sens dubte, no arriben a l'altura de "Caligari" de K.H. Martin, "Desde el alba a medianoche", i de H. Kobe "Turgus".

En la il.luminació, les experiències de Mac Reinhardt en les seues posades en escena teatrals, van ser ben assimilades pels directors de cine i li van donar a les pel·lícules un segell molt particular a partir de l'elaboració del clarobscur. Esta aplicació la trobem en la pel·lícula en episodis "Humunculus" (1916) d'Otto Rippert i Albert Neuss, on es troben tots els contrastos en blanc i negre, els xocs de llums i ombres, i tots els elements clàssics del cine alemany, des de "La mort cansada" (1921) fins a "Metròpolis" (1926) les dues de Fritz Lang.

Una de les escoles d'art més importants i creades en esta època (1919-1925) és la Bauhaus: va fer que confluïren les més diverses poètiques i tendències de l'art d'avantguarda. P. Klee, O.Shlemmer, W. Kandinsky i L. Moholy-Nagy van ser alguns dels expressionistes que van col·laborar en este recinte per a l'ensenyança de l'art. Però la tendència més radical va ser el dadaisme: els seus integrants van participar en la sessió en què es va constituir la república de Weimar. En la seua fundació confluïxen la decepció davant de la situació mundial, el desencant personal de pintors escassament considerats i el desig de portar a la pintura la destrucció que assolava a Europa. La burla demolidora del Dadaisme s'exhibix en el quadre de Grosz: "Els pilars de la societat".

En l'àmbit de la literatura el representant més destacat va ser Ernst Toller, i axí amb posterioritat es van veure inflüits per aquest moviment, autors com BERTOLT BRECHT.

Este predomini de la literatura, pintura, arquitectura i escenografies modernes es va veure enverinadament combatut per impetuoses forces conservadores i antimodernistes que comptaven amb el suport d'àmplies capes de la població. La seua hora va sonar l'any 1933.

Victòria B. 22-A


Bertolt BrechtBBrecht.jpg

L'obra literària de Bertolt Brecht suposa un punt culminant en la literatura antifeixista de l'exili. Brecht va aconseguir tanta importància com a teòric de la literatura que com a poeta i dramaturg. Ell representa el tipus d'"escriptor operatiu" descrit per Benjamin, en el qual es dóna l'estreta dependència funcional entre "tècnica literària progressiva" i la "tendència política correcta", i en el qual no hi ha la dicotomia "política-literatura". En l'anàlisi i valoració del feixisme, Brecht es mostra tan superior a la majoria dels autors de l'exili, com en el moment de desenvolupar noves formes literàries, per a ell derivades "de les necessitats de la lluita antifeixista" - no de la concepció abstracta de realisme, com fóra el cas de Lukács:

"Cal indagar en la realitat, quan es tracta de formes literàries, i no en l'estètica, ni tampoc en el realisme. La veritat es pot callar o dir de moltes maneres. Derivem la nostra estètica i la nostra ètica de les necessitats de la nostra lluita".

L'anàlisi que Brecht exposa en els seus Assajos sobre feixisme (1933 - 1939) és el punt de partida de la seua teoria i pràctica literàries. No va entendre al nacionalsocialisme com a equivocació, catàstrofe natural, enllaç fatal de circumstàncies, desgràcia o intrusió del mal, com ho van fer una vegada i més altres autors. Brecht oposava una explicació materialista enfront dels que no van veure en el feixisme més que una perversió i un embrutiment de l'home en la civilització moderna:

"La brutalitat no ve de la brutalitat, sinó dels negocis que, sense ella, ja no es durien a terme. [...] Molts dels escriptors que hem experimentat, horroritzats, el terror del feixisme, no hem aprés encara la lliçó, no hem descobert l'arrel de la brutalitat que ens espanta. Persistix el perill de considerar les crueltats inútils".

Els treballs de Brecht s'han traduït a 42 idiomes i s'han venut més de 70 volums. Ell va voler el seu teatre per a representar un saló de la conferència política en compte d'un lloc d'il·lusions. Dels teatres russos i xinesos Brecht va derivar alguns dels seus conceptes bàsics d'organització i l'estilització teatral. De Marx va prendre prestada la idea de la superestructura, a què l'art pertany, però evita també les explicacions massa simples per les condicions econòmiques. I conjugant tots estos elements, aconseguí el seu fascinant i tan famós i mundialment reconegut teatre èpic.

La seua obra es compon de verdaderes meravelles del teatre, de la prosa i inclús de poesia.

Gabriel José. A. V. -22C