Escenes de carrer a Berlín (1913), Ernst Ludwig Kirchner
Strassenszenen.JPG


L'EXPRESSIONISME



Aquesta expressió es pot utilitzar en dos sentits diferents. Primer que res és considerat un moviment artístic d'alguns artistes que es dedicaven a distorsionar i exagerar la realitat per a donar èmfasi als continguts. En segon lloc, si ens referim al període històric de l’art alemany de principis del segle XX, el terme presenta un moviment que té el seu origen a França amb la revolució del color i de les formes en artistes com ara Gauguin i Van Gogh. A més de ser un moviment artístic en el camp de la pintura, també es va desenvolupar en el camp de la música i la literatura. La literatura va experimentar temes molt pareguts al de la pintura. Per al lector era com un malson amb sofriments i víctimes dels personatges. Un dels llibres més representatius, més que res perquè l’estem llegint nosaltres, és el de Bertolt Brecht, Històries del senyor Keuner, l'autor del qual és un escriptor que va sofrir la Primera Guerra Mundial i tenia vint anys quan va finalitzar. Un dels músics més representatius d’aquesta època és Arnold Schönberg (1874-1951). Hi havia tres tipus d’expressionisme musical: tonal, atonal i serial. L’expressionisme tonal és la música en la qual s'expressen les idees expressionistes basades en la tonalitat. L’expressionisme atonal és la més natural, i per últim, l’expressionisme serial, que és la definitiva, amb l’ampliació de tècniques serialistes als postulats de l'expressionisme. Finalment, aquest moviment es va traslladar al món cinematogràfic, intentant buscar la part més metafísica de la imatge i de l’actuació, amb la intenció d’expressar al públic els sentiments a través dels personatges i dels decorats, amb llum, ombra, silenci, paisatges, etc.

JUAN CARLOS P.D.-22A




Expressionisme (Literatura), moviment artístic de començaments del segle XX basat en l'expressió de sentiments subjectius, més que en una descripció objectiva de la realitat. Els postulats de l'expressionisme en el terreny de la literatura, principalment en la novel·la i el teatre, són semblants als de l'art expressionista i la música expressionista.
Personatges i escenaris es presenten d'una manera distorsionada, amb la intenció de produir un gran impacte emocional.
El teatre expressionista va afavorir l'aparició d'una nova concepció de la posada en escena, els decorats i la direcció. El seu objectiu era crear un quadre escènic perfectament unificat per a augmentar l'impacte emocional sobre el públic. Entre els directors de teatre expressionista més destacats cal citar als alemanys Max Reinhardt i Erwin Piscator, i al rus Vsiévolod Meyerhold. La influència de la pintura i el teatre expressionista també es va deixar sentir en el cine, que va accentuar els seus aspectes fantàstics i onírics.

L'expressionisme cinematogràfic es va iniciar amb les pel·lícules de P. Wegener (L'estudiant de Praga, 1913; El Golem, 1920) i va aconseguir la seua màxima expressió amb la què va ser, tal vegada, la pel·lícula més emblemàtica del moviment, El gabinet del doctor Caligari (1919), de R. Wiene, en la qual la deformació dels decorats, la tenebrosa il·luminació i l'extremada interpretació van definir les principals característiques del moviment.
Altres títols representatius d'esta tendència són:
Nosferatu el vampir (F.W. Murnau, 1922), El doctor Mabuse (F. Lang, 1922) i L'home de les figures de cera (P. Leni, 1924), encara que la seua influència es va estendre a altres directors, com a J. von Sternberg (L'àngel blau ), M. Carnet (El moll de les boires ), O. Welles (L'estrany ) o C. Reed (El tercer home ).

L`expressionisme abstracte, és el moviment pictòric de mitjan del segle XX la principal característica del qual consistix en l'afirmació espontània de l'individu a través de l'acció de pintar. Hi ha una gran varietat d'estils dins d'aquest moviment que es caracteritza més pels conceptes que subjauen en ell que per l'homogeneïtat d'estils. Com el seu propi nom indica, l'expressionisme abstracte és un art no figuratiu i, generalment, no s'ajusta als límits de la representació convencional.

Les arrels de l'expressionisme abstracte es troben en l'obra no figurativa del pintor rus Wassily Kandinsky, i en la dels surrealistes, que de forma deliberada utilitzaven el subconscient i l'espontaneïtat en la seua activitat creativa. L'arribada a la ciutat de Nova York durant la II Guerra Mundial (1939-1945) de pintors europeus d'avantguarda com Max Ernst, Marcel Duchamp, Marc Chagall e Yves Tanguy va difondre l'esperit de l'expressionisme abstracte entre els pintors nord-americans de les dècades de 1940 i 1950, que també van rebre la influència de l'abstracció subjectiva d'Arshile Gorky, pintor que va nàixer en Armènia i va emigrar a Estats Units en 1920, i de Hans Hofmann, pintor i professor alemany de nacionalitzat nord-americana, que feia insistència en la interacció dinàmica de plans de color.
Va tindre el seu centre a Nova York,encara que els estils que comprén són tan diversos com els dels propis pintors integrants, es van desenvolupar dos tendències diferents, la de l'Action
Painting (pintura d'acció) i la dels plans cromàtics. L'interés dels representants de la primera tendència es centrava en la textura i consistència de la pintura i en la gestualitat de l'artista en el moment de la seua aplicació sobre el llenç, mentre que els pintors que realitzaven obres amb plans cromàtics posaven l'accent en la unificació de color i forma. Jackson Pollock representa la quinta essència de l'Action Painting. El seu únic mode d'abordar la pintura consistix a deixar xorrar els colors des d'un recipient o esguitar-los sobre el llenç, per a fer línies entrellaçades que pareixen prolongar-se en arabescos sense fi. Willem de Kooning i Franz Josef Kline, també integrants de l'Action Painting, utilitzaven àmplies pinzellades molt empastades per a crear abstraccions rítmiques en un espai virtualment infinit. Mark Rothko va crear rectangles plens de colors vibrants en les seues obres, moltes de les quals són exemples de primer ordre de la pintura de plans cromàtics. Bradley Walker Tomlin, Philip Guston, Robert Motherwell, Adolph Gottlieb i Clyfford Still van combinar en les seues obres elements de les dos tendències.
L'expressionisme abstracte també va florir a Europa i la seua influència s'observa en pintors francesos com Nicolas de Stael, Pierre Soulages i Jean Dubuffet. Les manifestacions de l'expressionisme abstracte a Europa són el tachisme (del francés
ratlle, 'taca'), en el que primen les taques de color, i l'art informal, que nega l'estructura formal. Ambdues tendències tenen grans afinitats amb l'Action Painting de Nova York. Entre els pintors tachistas es troben els francesos Georges Mathieu i Camille Bryen, l'espanyol Antoni Tàpies, l'italià Alberto Burri, l'alemany Wols (pseudònim d'Alfred Otto Wolfgang Schülze) i el canadenc Jean-Paul Riopelle.


Azahara P.M 22-C




L'Expressionisme és un moviment artístic que va aparéixer a Alemanya a principis del segle XX. Aquest es va entendre com una accentuació o deformació de la realitat per a aconseguir expressar d'una manera adequada els valors que es pretenien posar en evidència.

Així doncs, l'expressionisme literari es va contemplar en la novel·la i en el teatre, donat per la utilització de decorats i de la indumentària dels actors que intentaven produir un gran impacte emocional. Per altra banda, el representant més destacat va ser Ernst Toller, que va aperéixer després de la Primera Guerra Mundial i així amb posterioritat es van veure influïts per aquest moviment autors com Bertolt Brecht.

Respecte a l'expressionisme cinematogràfic, es va accentuar amb pel·licules com "El gabinet del doctor Caligari", en 1919, de Robert Wienne o "Metrópolis" de Fritz Lang (1926). En aquest medi es va donar el simbolisme a través dels decorats, els llums, el vestuari i la interpretació dels personatges, tots aquests elements van mostrar una òptica deformada de la realitat. A més, cal destacar un gran desplegament en el cine de terror i el cine fantàstic, com trobem en pel·lícules com ara "Dràcula", de Bram Stoker o Star Wars, de George Lucas.

Quant a
l'expressioninsme plàstic, aquest va aparéixer a finals del segle XIX i principis del XX; així i tot van destacar alguns pintors com ara Van Gogh o Edvard Munch entre altres. Aqueste moviment pretenia expressar les emocions de l´artista mitjançant la deformació violenta, l'exageració i la utilització de colors intensos, entre altres aspectes.

Eva M.M 22-A




L'Expressionisme abraça un període determinat de la història de l’art alemany de principis del s. XX. En aquest sentit podem definir "l’Expressionisme alemany" com un moviment que té el seu origen en el tractament revolucionari del color i de la forma característics de Gauguin i de Van Gogh i en la influència del pintor Edvard Munch a Alemanya.
Durant els anys anteriors a la Primera Guerra Mundial sorgiren a Alemanya nombroses associacions d’artistes que s’agrupaven per a exposar conjuntament i per convidar els artistes estrangers que es consideraven més renovadors. A diferència del que passava a França, on l’activitat artística es concentrava a París, a Alemanya foren les ciutats de províncies, com Munic o Dresde, les més actives.

L'Expressionisme en el cine
Amb l'aparició de la pel·lícula El gabinet del doctor Caligari, en 1919, Robert Wiene es va convertir en un dels primers directors que introduïa elements clarament expressionistes en el cine. En este mitjà s'arriba al simbolisme a través dels decorats, les llums, el vestuari i la interpretació dels personatges, elements que aspiraven a mostrar a través de la gran pantalla una òptica deformada de la realitat. En un principi, el cine mut alemany va estar plenament vinculat a l'expressionisme amb directors com Fritz Lang, Friedrich Murnau, Paul Leni i Paul Wegener, entre altres. Algunes de les obres més representatives d'este període foren: Nosferatu, Metròpolis, Les tres llums, L'últim ("Der Letzte Mann", també conegut com L'última carcallada), i El testament del Dr. Mabuse. La desmesura anava associada a un tipus de cine de terror i fantàstic, la qual cosa va condicionar el seu desenrotllament. Algunes obres posteriors es van realitzar en l'etapa del cine sonor, per exemple, M el Vampir (també coneguda simplement com M), una altra pel·lícula de Fritz Lang. No obstant això, en la cinematografia més moderna, els seus representants més significatius com Orson Welles i Andrzej Wajda van incorporar una estètica molt més madura i allunyada de l'excés de teatralisme.
A Espanya, poden trobar-se algunes pel·lícules influïdes per alguns d’aquests directors, encara que molt poques d'elles van conseguir l'èxit. Especialment singular és l'aportació del madrileny Edgar Neville amb la seua pel·lícula
La Torre dels 7 Geperuts, on es va comptar amb un equip de decoradors alemanys que treballaren en algunes pel·lícules expressionistes.

L'Expressionisme en el teatre
La influència del cine en el teatre expressionista es va evidenciar des dels primers moments, utilitzant també el decorat i la indumentària dels actors com a instruments al servici d'obres dramàtiques superadores del conformisme de les representacions teatrals convencionals. L'autor, l'actor i el públic han de compartir la visió interior del primer, arribant a un to místic que accentua la mímica. El seu representant més destacat apareix després de la Primera Guerra Mundial: Ernst Toller. Amb posterioritat es varen vore influïts per aquest moviment d’autors com Bertolt Brecht.


José S.A.M. -22C



Primavera 1918-1919

Primavera1918-19.JPG

Ernst Ludwig Kirchner



L'expressionisme constitueix un vigorós intent de reflectir la inquietud psíquica de l'home contemporani. La transmissió del sentiment és el propòsit essencial de tots els artistes d'aquesta tendència. Encara que l'expressionisme francès, per raons de tradició cultural, posa més accent en la forma plàstica, els representants nòrdics i eslaus de la tendència subratllen amb èmfasi la força psíquica; l'esperit dels seus creadors és fonamentalment romàntic, llibertari, individualista. Per això és molt difícil agrupar-los en escoles o en experiències col·lectives. Per donar intenció i forca a la seva pintura, recorren generalment a les manifestacions més dramàtiques de la realitat: tipus humans de traços inquietants, rostres caricaturescs, personatges ferits per la tragèdia i la marginació social...

En certa manera, el moment històric, de crisi social, propiciava l'aparició de l'expressionisme, terme donat per Herwath Walden, director de la revista berlinesa Der Sturm (La tempestat). L'expressionisme, com quasi tots els moviments artístics de finals del XIX i principis del XX, qüestionava la idea de l'art per l'art. L'artista intentava posar-se en contacte directe amb la realitat, amb la seva realitat. I aquesta actitud obligava immediatament a plantejar-se dues preguntes: què és la realitat? i, què és l'home? Aquest sentiment tràgic de la vida s'havia expressat ja en els clàssics del pensament nòrdic amb anterioritat a Ibsen i Kierkegaard. La poesia alemanya de Hölderlin i Kleist havia arribat fins a les fronteres de la bogeria i del suïcidi.

La polèmica social dels expressionistes:

La burgesia és encausada com a responsable de la inautenticitat de l'existència social, del fracàs de l'empresa humana... Si per a existir cal voler existir, si cal lluitar per a existir, això indica que en el món hi ha forces negatives que s'oposen a l'existència. L'existència és autocreació, però si el mecanisme del treball industrial és anticreatiu, és per això mateix també destructiu. Destrueix la societat dividint-la en classes dirigents i dirigides; destrueix el sentit del treball humà separant ideació i realització, i acabarà per destruir a la humanitat sencera amb la guerra. Començar-ho tot des del principi significa refer "de nou" la societat.

Així es comprèn per què els expressionistes alemanys insisteixen fins l'obsessió en el tema del sexe; la relació home-dona és la que fonamenta la societat i és precisament això el que la societat moderna deforma i converteix en quelcom de pervers, negatiu, alienant. La societat industrial oscil·la sense parar entre l'alternativa de voluntat de poder i el complex de frustració; només de la condemna total del treball no-creatiu imposat a la humanitat pot sorgir una nova civilització. Només l'art, com a treball purament creatiu, podrà realitzar el miracle: tornar a convertir en bell el que la societat ha "pervertit" en lleig.

D'aquí el tema ètic fonamental de la poètica expressionista: l'art no és només dissensió respecte a l'ordre social establert, sinó voluntat i compromís de canviar-lo.

MARTÍN F. -22T


L'Expressionisme és un corrent artístic que s’inicià als darrers anys del segle XIX i primeries del XX com una mena de reacció contra els models establerts a tot Europa amb el Renaixement. Este corrent artístic es caracteritzava per la busca de l’expressió dels sentiments més profunds i sincers de l’autor, fugint de l’objectivitat de la realitat. L’artista expressionista té com a principal objectiu representar la seua experiencia emocional exagerant al màxim la naturalesa del sentiments, d’aquesta manera la comunicació artística es fa més intensa.

Com a pintors destacats a l’expressionisme trobem Vicent van Gogh, Paul Gauguin i Edvard Munch. Estos artistes es caracteritzaven per l’ús de colors violents i l’exageració de les línies per a transmetre la seua profunditat més intensament. Destaca també el grup expressionista més important del segle XX, que va aparéixer a Alemanya de la mà de pintors com Ernst Ludwig Kirchner entre d’altres. Este grup va estar dins de la primera fase de l’expressionisme alemany que va acabar al començament de la I Guerra Mundial. La segona fase es va denominar Nova objectivitat (Neue Sachlichkeit) i va sorgir per la desil·lusió que va brollar rere la I Guerra Mundial. Es va caracteritzar pel pessimisme existencial i per l’actitud davant una societat satírica i cínica. En escultura podem destacar el francés Auguste Rodin, que expressava a través de les línies d'escultures figuratives.

Si ens centrem en la literatura expressionista, hem de parlar principalment de novel·la i de teatre. Les característiques varen ser les ja anomenades amb la pintura. Es buscava impactar distorsionant els personatges i les escenes. Destaquen autors com August Strindberg a Suècia, i Frank Wedekind a Alemanya, que varen tindre una gran influència a escala internacional.

En música es va caracteritzar per la busca de l’expressió de les ansietats de la gent, els terrors i el cinisme de la societat contemporània. Com a mostra de la distorsió d’allò que es considerva perfecte, a l'igual que en la resta d’arts, la música, les composicions es tornaren atonals, fugint de la perfecció del mode tonal, i la van dotar d'una gran densitat. Com a compositors destaquen Richard Strauss, Paul Hindemith i Béla Bartók entre d’altres.


Sergio S.L. - 22C.

Expressionisme



L’ Expressionisme és un corrent artístic que busca l’expressió dels sentiments i les emocions de l’autor més que la representació de la realitat objectiva. Revela el costat pessimista de la vida generat per les circumstàncies històriques del moment. La cara oculta de la modernització, l’alineació, l’ aïllament, la massificació, es va fer patent en les grans ciutats i els artistes van creure que havien de captar els sentimients més íntims de l´ésser humà. L’agonia existencial és el principal motor de l’estètica.

La finalitat és potenciar l’ impacte emocional de l’espectador distorsionant i exagerant els temes. Els artistes representen les emocions sense preocupar-se de la realitat externa, sinó de la natura interna i de les impressions que desperta en l’observador. La força psicològica i expressiva es plasma a través dels colors forts i purs, les formes retorçades i la composició agressiva. No importa ni la llum ni la perspectiva, que s’altera intencionadament.

L’obra d’art expressionista presenta una escena dramàtica, una tragèdia interior. D’ací que els personatges que apareixen, més que éssers humans concrets, reproduïsquen varietats. El primitivisme de les escultures i carasses d’Àfrica i Oceania també va suposar per als artistes una gran font d’inspiració.

El moviment expressionista es va desenvolupar principalment a Alemanya.

MªJosé F.C.- 22C



L’EXPRESSIONISME

L'expressionisme comença a França amb Van Gogh i altres artistes i va tenir certa afinitat amb el breu moviment fauve de Derain, Vlaminck i Rouault. Els països germànics i escandinaus van trobar aquest estil especialment adequat al seu temperament i va ser a Alemanya i a Noruega on aquest moviment va florir en el camp de la pintura, la literatura i la música. L'exposició fauvista del 1905, Salon d'automne va tenir la seva rèplica per part del grup Die Brücke de Dresde, amb artistes com Ernst Ludwig Kirchner i Erich Heckel. Seguidament es va fundar un nou grup, Der Blaue Reiter, a Munich, l'any 1911. Alguns dels seus membres van ser els eminents artistes moderns Kandinsky, Macke, Nolde i, més tard, Klee. Ambdós grups varen representar la manifestació més important del modernisme en l'Alemanya anterior a la Primera Guerra Mundial, però va ser el noruec Edvard Munch (1863-1944), el que va sobresortir en l'estil expressionista fins arribar a l'excitació neuròtica. Les característiques de l'estil són l'ús de colors violents, la distorsió manierista de les línies i una preocupació obsessiva pels estats emocionals extrems d'ansietat, amor, odi, gelosia, por, sexe, humiliació i violència. En síntesi, una preocupació pels obscurs laberints de la psique humana descrits per Freud.
La literatura expressionista va explotar temes similars. Els seus representants són autors com Strindberg, Trakl, Wedekind, Toller i Kafka. En les obres d'aquests autors s'empeny al desprevingut lector cap a una visió de malson de la condició humana, centrada en el sofriment i el victimisme.
L'expressionisme musical es relaciona principalment amb Arnold Schönberg (1874-1951) i els seus deixebles, Berg i Webern. Hi ha tres tipus d'expressionisme musical: tonal, atonal i serial.

Expressionisme tonal
Aquest terme es refereix a la música en la que s'expressen les idees expressionistes en un medi encara basat en la tonalitat, amb independència de lo cromàtics que siguin els estils harmònics o melòdics. Un dels millors exemples és el monodrama de Schönberg
Erwartung Op.17, una peça de gran intensitat: una dona es cita amb el seu amant en un bosc per la nit. Mentre el busca, ensopega amb el seu cadàver, assassinat. En l'escena final ella li parla amb profunda emoció, com si ell encara visqués.
L'estructura tonal tradicional s'abandona, encara que es manté una referència bàsica a
re menor, de forma desdibuixada. La tonalitat de re va tenir un significat especial per a Schönberg durant el seu primer període, d'orientació tonal. Dos dels seus primers quartets de corda estan en re, i també el seu poema simfònic Pelleas und Melisande.
Una peça anterior, Nit transfigurada Op.4, originàriament escrita per a quartet de corda, però arranjada l'any 1917 (i revisada el 1943) per a orquestra de corda, està en re menor i acaba en re major. Inspirada en un poema de Richard Dehmel, l'obra té un fort caràcter programàtic: una dona passeja amb el seu amant a la llum de la lluna i li diu que espera un fill d'un altre home que no significa res per a ella. La turmenten la vergonya i el sentiment de culpa. El seu amant li diu que la perdona i que l'estima tant, que estimarà al nen com si fos seu. Gràcies a l'amor, ell pateix una transfiguració moral i emocional al besar-se en èxtasi amb ella. En aquesta peça es pot detectar el cromatisme wagnerià i una espiritualització tristanesca, especialment en els últims compassos. Malgrat això, no es tracta d'una imitació sinó d'una composició tonal expressionista en l'estil romàntic tardà de Schönberg de gran intensitat i bellesa.

Expressionisme atonal
L'autèntic llenguatge expressionista, es podria dir que el més natural, és l'atonalisme musical, i en la seva màxima expressió l'atonalisme serial. Un cop més Schönberg va ser qui va indicar el camí i es va sentir plenament en el seu territori dins del moviment expressionista. Ell mateix va ser un pintor expressionista més que acceptable, com ho demostra el seu autoretrat. Pel que fa a la música, ell mateix esmenta els seus tres períodes estilístics, que es poden datar aproximadament d'aquesta manera:

a) tonal (romanticisme tardà i expressionisme tonal): fins el 1908
b) atonal (expressionisme atonal): 1908-1921
c) serial (expressionisme serial): des de 1921


Al fixar-nos en el període serial hauríem d'observar que algunes de les seves obres, per exemple el
Concert per a piano, acabat l'any 1942, incorporen la idea d'un "expressionisme romàntic serial". No hi ha cap mena de dubte que les obres de Schönberg van estar sempre imbuïdes de romanticisme. La contradicció no solucionada de la seva personalitat creadora va ser que darrera de les idees musicals revolucionàries, tals com l'"herètic" abandonament de la tonalitat, que va produir una de les més profundes divisions en la música occidental, s'amagava un home amb un temperament acusadament romàntic i tradicionalista. Va patir una manca de reconeixement a causa del seu romanticisme, encara que de vegades sembla no existir en les seves obres atonals i serialistes atonals. Va admetre ser "un conservador que s'ha vist forçat a ser un revolucionari". Alguna vegada es va permetre un retorn a la tonalitat, com en les seves Variacions sobre un recitatiu per a orgue, que tornen a estar en la seva tonalitat preferida, re.

Un dels millors exemples de l'expressionisme atonal alemany és
Pierrot lunaire, del propi Schönberg. Un melodrama per a veu femenina i grup de cambra amb piano, flauta, piccolo, clarinet, clarinet baix, violí, viola i violoncel. És un cicle de vint-i-una cançons basades en la traducció a l'alemany dels poemes en francès d'Albert Giraud, cantada en Sprechgesang (cançó parlada). Un altre exemple són les seves Sis petites peces per a piano, on sense grans habilitats amb l'instrument es pot aprendre i gaudir de l'expressionisme.

DIEGO F.G. - 22C




L ‘expresionisme, corrent artística que buscava l’expressió dels sentiments i de les emocions de l'autor, més que la representació de la realitat objectiva. El moviment expressionista va aparéixer en els últims anys del segle XIX i primers del XX com a reacció davant dels models que havien prevalgut a Europa des del Renaixement, particularment en les anquilosades acadèmies de belles arts. L'artista expressionista tracta de representar l’experiència emocional en la seua forma més completa, sense preocupar-se de la realitat externa sinó de la naturalesa interna i de les emocions que desperta en l'observador. Per a aconseguir-lo, els temes s’exageren i es distorsionen amb el fi d’intensificar la comunicació artística.

La paraula expressionisme no es va aplicar a la pintura fins a 1911. Les seues característiques es troben en l’art de quasi tots els països i periodes. Els artistes de l’Europa medieval exageraven les seues figures en les catedrals romàniques i gòtiques per a intensificar l’expressivitat espiritual. La intensitat expressiva creada mitjançant la distorsió apareix també en el segle XVI, en les obres del arstistes manieristes, com el pintor espanyol EL GRECO o el pintor Alemany Matthias Grünewald, si bé, els autèntics precursors de l'expressionisme avantguardista van aparéixer a finals del segle XIX i a principis del XX, en les figures del pintor holandés Vincent van Gogh, el francés Paul Gauguin i el pintor norueg Edvard Munch.

El grup expressionista més important del segle XX va aparèixer a Alemanya, de la mà dels pintors Ernst Ludwig Kirchner, Erich Heckel i Kart Schmidt-Rottluff. Aquesta primera fase satírica de la burguesia i el fort desig per representar les emocions subjectives. El grup dels fauvistes, com el pintor francés Georges Braques i l’espanyol Pablo Picasso, van influir i posteriorment van rebre la influència de l'expressionisme Alemany.

Els objectius dels expressionistes en el camp de la literatura, particularment en la novel.la i el teatre, respongueren a les mateixes característiques que les arts plàstiques. El pintor Alemany Alfred Kubin va influir en molts altres autors com Franz Kafka. Els primers dramaturgs expressionistes, August Stindberg a Suècia i Frank Wedekind a Alemanya, van exercir una forta influència internacional.

Adrián Herrero - 22T



L’expressionisme és un moviment artístic que va sorgir a Alemanya a les primeries del segle XX. Va rebre el seu nom al 1911 amb l’ocasió de la Secessió Berlinesa, en la qual es van exposar quadres fauvistes de Matisse i els seus companys francesos, a més d’algunes de les obres precubistes de Pablo Picasso.
L’expressionisme s’entén com una accentuació o deformació de la realitat per a aconseguir expressar adequadament els valors que es pretenen ficar en evidència, i es va manifestar com una reacció parcial a l’impressionisme.

L’expressionisme al cinema.
En aquest mitjà s’arriba al simbolisme a través dels decorats, les llums, el vestuari i la interpretació dels personatges, elements que aspiraven a mostrar a través d’una gran pantalla una òptica deformada de la realitat. En un principi el cinema mut alemany va estar plenament vinculat a l’expressionisme amb directors com Fritz Lang, Friedrich Murnau, Paul Leni i Paul Wegener entre d’altres.

L’expressionisme al teatre
Al teatre també s’utilitzava el decorat i la indumentària dels actors com a instruments al servei d’obres dramàtiques superadores del conformisme de les representacions teatrals convencionals. L’autor, l’actor i el públic han de compartir la visió interior en primer lloc, i arribar a un to místic que accentua la mímica. El seu representant més destacat després de la Primera Guerra Mundial va ser Ernst Toller. Amb posterioritat es veuran influïts per aquest moviment autors com ara Bertolt Brecht.

KEVIN A. - 22T


L'expressionisme sorgix a Alemanya, en la primera dècada del segle XX, com a oposició al positivisme materialista imperant en l'època, en un intent d'oferir una nova visió de la societat basada en la filosofia nietzscheiana i la renovació de l'art basada en la busca subjectiva de l'essencial atenent exclusivament al sentiment vital sense sotmetre's a cap regla.
L'expressionisme és un moviment que no sols afecta les arts plàstiques, sinó que va afectar totes les esferes de la creació, art, literatura, música, sent en el camp de la narrativa on va aconseguir el seu major grau de compromís.
En l'evolució de la pintura expressionista alemanya hi ha tres moments distints. El primer es desenvolupa a Dresden arran de la constitució en 1905 del grup Die Brucke (El Pont) i dura fins a 1913; el segon es desenvolupa a Munic de 1910 a 1914 i està protagonitzat pel grup Der Blaue Reiter (El genet blau) del que sorgirà la primera pintura abstracta ; el tercer es desenvolupa en el període d'entre guerres (des de començaments dels anys vint fins a 1933, any en què va pujar al poder el nazisme) i està unit al concepte de "Neue Sachlichkeit" (nova objectivitat) amb un plantejament molt diferent de l'expressionisme inicial desenvolupat per ambdós grups.
L'expressionisme alemany es va estendre a països com Holanda, Bèlgica i França. I el règim nazi alemany va definir a l'expressionisme com "art degenerat", els artistes d'esta del qual tendència van ser proscrits i moltes de les seues obres destruïdes.
Influències
D'innumerables ramificacions i matisos, els moviments expressionistes van prendre influències de la pintura dels postimpressionistes Vincent Van Gogh i Paul Gauguin, carregada de sentiments i concepcions en la seua utilització expressiva del color i la gestualitat del traç.
L'expressionisme en l'obra del noruec Munch, s'evidencia en les seues representacions de la por, la desesperació, la sexualitat turmentada, els zels i la morbositat. Tots estos són temes que Munch va representar per a "alliberar-se a si mateix dels dimonis". Encara que "El crit" siga l'expressió pictòrica d'un sentiment de por personal mentres passejava amb un amic, Munch aconseguix expressar en este quadro el defalliment de l'home davant d'una realitat cada vegada més complexa i confusa.
Els expressionistes també van trobar la força expressiva que buscaven en l'art d'altres cultures. Les escultures i màscares d'Àfrica i Oceania, de clara descendència primitivista, van representar per als artistes europeus una valuosa font d'inspiració.

Yolanda M. 22-A




Expressionisme


El segle XX va arribar acompanyat d'un gran nombre d'invents en l'àmbit tècnic i industrial així com de nous coneixements decisius en les ciències humanístiques i naturals. La teoria de la relativitat de Einstein, la psicoanàlisi de Freud, el descobriment dels raigs X o bé la primera fisió nuclear, van obligar l'home a pensar d'una forma diferent, més abstracta. Els nous coneixements van posar de manifest que darrere de la realitat s'amaga molt més del que pot percebre's mitjançant el sentit de la vista (una clara ruptura amb els preceptes impressionistas)

Aquesta situació es va accentuar a causa dels canvis que es van produir en la pròpia percepció dels sentits, ja que la invenció de l'automòbil, del telègraf, de l'avió i de moltes altres coses, van donar a la rapidesa i al temps una nova dimensió que requeria de percepcions molt més accelerades.

No obstant això, tots aquests canvis no van ser acceptats amb tanta eufòria per la jove generació d'artistes com en el seu moment ho van fer els impressionistes. La cara oculta de la modernització (alienació, aïllament i massificació) va quedar a l'abast de la vista, sobretot en les metròpolis. Els artistes, en la seva funció d'apassionats reformadors del món que desitjaven enderrocar l'ordre establert, buscaven "un art nou per a un món nou". Quadres carregats d'emoció havien de captar els sentiments més íntims del ser humà...


James_Ensor-ChristsEntry.jpg

Influències de l'expressionisme//



Els moviments expressionistes van ser desenvolupats principalment a Alemanya, un país socialment desficaciat llavors. D'innombrables ramificacions i matisos, van prendre influències de la pintura dels post-impressionistes Vincent Van Gogh i Paul Gauguin, carregada de sentiments i concepcions en la seua utilització expressiva del color i la gestualitat del traç.

Altre grup de gran influència per als expressionistes és el simbolisme, que s'estén entre 1880 i 1900. No es desenvolupa mitjançant un estil unitari, però pot definir-se com un recerca en la qual l'artista, limitant una pintura objectiva, concreta els sentiments, els estats de l'ànima, les pors subjectives, les fantasies i els somnis.

munch_scream-B.jpgLes obres de James Ensor i Edvard Munch mostren, amb un idioma simbòlic expressiu passat per sobre de la materialitat, relacions místiques, religioses o psicològiques. Ensor, mitjançant la utilització de colors incandescents, pinta desfilades fantasmals d'emmascarats i de personatges caricaturescos; recreant l'oposició hostil de l'individu i la massa. La màscara, el motiu de tota l'obra d'Ensor es converteix en l'expressió de l'amenaçador i desconegut.

L'expressionisme en l'obra del noruec Munch, s'evidencia en les seves representacions de la por, la desesperació, la sexualitat turmentada, la gelosia i la morbositat. Tots aquests són temes que Munch va representar per a "alliberar-se a si mateix dels dimonis". Encara que el crit sigui l'expressió pictòrica d'un sentiment de por personal mentre passejava amb un amic, Munch assoleix expressar en aquest quadre el defalliment de l'home davant una realitat cada vegada més complexa i confusa.

Els expressionistes també van trobar la força expressiva que buscaven en l'art d'altres cultures. Les escultures i màscares d'Àfrica i Oceania, de clara descendència primitivista, van representar per als artistes europeus una valuosa font d'inspiració.


Fernando M. - 22T