ANÈCDOTES RECREANT L'ESTIL DEL SENYOR KEUNER


El senyor K. es trobava reunit amb unes persones. Estes conversaven sobre les debilitats de l'ésser humà. En una arrancada de sinceritat, la senyora P. confessà la seua addicció a les drogues i els problemes que li ocasionaven. A continuació les altres persones van començar a reconéixer davant del grup altres problemes addictius com ara l'alcohol o el joc i les terribles conseqüències d'estes conductes. El senyor K. romania en silenci. Finalment algú li va dir: "Vinga home, anime's i confesse la seua addicció! Se sentirà millor deprés de parlar." Al que el senyor K. va respondre: "Doncs bé, reconec que sóc addicte a la vida."


Victòria B. - 22A




Una volta estava la senyora S. parlant amb la seua amiga de política. De sobte, enmig de la discussió va dir la senyora S.: "En conclusió, crec que vosté i jo mai ens podrem posar d'acord, així és que trobe una estupidesa continuar aquesta conversa", i se n'anà indignada cap a la seua casa.

Silvia M. B. - 22A




Una vegada van preguntar si els diners donaven la felicitat, i a aquesta pregunta la senyora D va respondre que valdria més pensar en tot allò en què t'hagen ajudat els diners, i s'arribaria a la conclusió que al llarg de la vida els diners t'han portat més problemes que felicitat i no han fet més que amargar-te la vida.

Damaris R. G. -22A




Un dia el senyor K. anava passejant pel carrer i un home, al veure passar un cotxe esportiu, es va dirigir al senyor K. exclamant: “Com han evolucionat els cotxes!”, i el senyor K. li va contestar: “No han evolucionat els cotxes, sinó el pensament i la creativitat de les persones, per a poder dissenyar aquest cotxe”.

Juan Carlos P. D. - 22A




Una vegada el senyor K. anava caminant pel carrer carregat de bosses de la compra i li'n va caure una a terra sense voler. Cap persona, la majoria eren senyorets i senyoretes que caminaven ben estirats exhibint les seues riqueses, no el va ajudar a agafar-la, però de sobte un home pobre que caminava sense sabates es va afanyar a ajudar-lo i li la va agafar. El senyor K. li va dedicar un gran somriure d’agraïment i li va dir: “La riquesa d’una persona no està en la quantitat de diners i coses materials que té, sinó en la grandesa del seu cor”.

José S.A.M. -22C



Un dia el senyor K. va renyar al seu fill perquè li costava molt esforç alçar-se del llit cada matí, sempre li estava parlant dels molts avantatges que tenia el fet de matinar. I una vegada, per demostrar-li-ho amb un exemple li va dir: "Fixa't si es bo matinar, que un dia el nostre veí va alçar-se molt enjorn, va eixir al carrer i es va trobar un portamonedes farcit de bitllets", i el fill li va respondre: "Ja sabia jo que matinar no era molt bo".
Aleshores el senyor K. es va quedar contrariat i va exclamar: " Però, com pots dir això després del que t'he contat!", i el fill del senyor K. va argüir: "Doncs està clar, perquè molt més va matinar qui va perdre el portamonedes".

EVA M.M. -22A



EL SENYOR K. I L’EVIDÈNCIA

El senyor K. va trobar unes petjades al carrer i va decidir seguir-les. Quan arribà al final del rastre es trobava davant d’una tenda, va entrar i un home li féu: “Vol alguna cosa, senyor?” Al que el senyor K. va respondre: “Vull saber de qui són les petjades que hi ha fora de la tenda i que vinc seguint des de fa una estona”. L’home el mirà i va dir: “Les petjades poden ser de qualsevol persona”. Però el Pensador va contestar: “De qualsevol excepte meues”.

Marta M. -22C





IMPOTÈNCIA

La senyora T. anava passejant per la platja, intentant distraure’s però sense aconseguir oblidar. En el seu passeig es va anar fixant en certes coses que en aparença poden resultar normals, i és que en realitat ho són, de normals, però que li transmetien una sensació amb la qual ella es sentia molt identificada.
Una gavina estava aguantant ben ferma en l’aire just al damunt seu, però no avançava; per què la gavina no avançava? Tenia el vent en contra, i ella lluitava i lluitava per a guanyar la batalla, però el vent era més fort, la gavina no tenia res a fer, o aguantar o rendir-se, però no podria aconseguir el seu propòsit, ser més forta que el vent. La senyora T. al principi ho contemplà amb curiositat, però en acabar i vore que la gavina no va poder aguantar, s’entristí i es recordà d’allò que volia oblidar, no podia evitar-ho. De la mateixa manera contemplà com l’arena de les dunes avançava imparable soterrant unes plantes, i aquelles contemplaven que l’arena se’ls ficava al damunt sense poder fer res. La mar li guanyava terreny als castells dels xiquets, i els xiquets no podien reconstruir-los. La nit avançava espentant el sol, un llarga batalla, ja que el sol aguantava, de la mateixa manera que després ho faria la lluna.
Ja es feia de nit i la senyora T. se’n tornava a casa, paint de quantes coses volia desfer-se’n i no podia. Fins que va contemplar la seua ombra. Era la senyoreta ombra de T. i tota l’estona anava enganxada a ella. La senyora T. la mirava mentre caminava, a vegades pareixia que l’ombra prenia força i s’allargassava com si volguera deslliurar-se d’ella, altres vegades es tornava xicoteta, però sempre estava ahí. L’ombra estava sempre enganxada a ella, sense poder fer-hi res, podia aguantar o rendir-se, però mai guanyar. La senyora T. va comprendre la impotència de l’ombra.

Sergio S.L. - 22C




Un dia la senyora E. estava conversant amb dos amics pel carrer. Mentre caminaven ella els va preguntar: "En què vos fixeu abans d'una dona?" Un d´ells li va contestar: "Jo, el primer que em crida l´atenció d'ella és el bust, el cul i les corbes." L´altre, per contra, va dir: "Doncs jo, en el primer que em fixe d´una dona és la seua forma de ser, el seu caràcter, si és dolça i divertida, dóna el mateix quin aspecte tinga!"
Després d´escoltar les respostes dels seus amics, la senyora E. va quedar en silenci una estona i els seus amics li digueren: "I bé? Què és el que estàs pensant?"
La senyora E. mirà el primer que va contestar la seua pregunta i li va dir: "Tu ets un porc." Després mirà el segon i li va dir: "Tu ets un hipòcrita."

Gràcia Mª. E. – 22A




El senyor K. era un treballador d'una empresa de construcció, era ja ben gran, amb tan sols un any per jubilar-se. El senyor K. havia sigut un treballador model encara que el patró no ho va ser amb ell. Un dia el patró s'acostà al senyor K. i li digue: "Per haver sigut un bon treballador et vull encomanar l'últim encàrrec abans de la teua jubilació perquè vaig confiar en tu, t'encomane que construiaques el millor xalet que hages imaginat mai, en el terreny que et done, amb els millors materials i el millor personal, i quan acabes et podràs jubilar encara que no haja passat l'any.

El senyor K. s'enfadà ja que ja era vell: amb la jubilació propera i el patró li manava una faena molt esforçada. El senyor K. pensà que per a venjar-se del patró, faria un xalet amb les pitjors matèries possibles, amb tota la pressa possible i de males formes. Finalment el senyor K. li dóna els claus del xalet construït desastrosament.

El patró, sense vore el xalet ja terminat, agafà el senyor K. i li digué: "Mira, pels teus servicis a l'empresa, pel gran esforç que has fet durant tants i tants anys a esta empresa i sabent que el meu comportament cap a tu ha sigut pitjor que cap als altres empleats, vull compensar-te amb les claus del xalet que tu mateix has constrüit amb la teua suor. Que sigues feliç, SENYOR K."

Adrià A. - 22T





PICARDIA


El senyor K. va contar un dia la història d´una dona viuda que tenia un fill de vuit anys, el qual no podia alimentar. Per això la dona li oferí al rector del poble la custòdia del xiquet pensant que així milloraria les condicions de vida del seu fill. El rector, el pare Agusdéu, va acceptar-ne la custòdia, però lluny de millorar les condicions de vida del xiquet, estes van empitjorar. El pare Agusdéu només li donava de menjar per la nit i tan sols un tros de pa amb oli i sal. Un dia, ja fart de la situació, mentre dinava el pare, el xiquet començà a preguntar-li:
-Com es diu açò? -assenyalant l´aigua.
-Abundància -contestà Agusdéu.
-I açò? -assenyalant el gat.
-Bolinchón -respongué el religiós.
-I allò? -indicant el llit.
-Braços de Fragància, -digué de nou el pare.
-I això? -assenyalant el foc.
-Alumbrança -digué el pare.
-I açò? -amostrant la cadira.
-Això són els pecats, -respongué Agusdéu
-I allò? -mostrant amb l'índex el rebost, ple de pernils.
-Això són els sants, xiquet, -va contestar el rector.
Quan arribà la nit, el pare es gità i el xiquet agafà un sac ben gran i guardà tots els pernils, calà foc al gat i el clavà dins el dormitori de l'home, li tancà la porta posant cadires per a encallar la maneta i li va dir:
--Agusdéu! Alça't dels braços de fragància que allí va el bolinchón ple d´alumbrança. Apaga'l amb un poc d´abundància i deslliura't de tots els pecats perquè els sants se'n van de marxa!

JORDI C.M. -22T





UNA DE CAMIONERS!

El senyor M., camioner de professió, va decidir portar un dia un amic (Qui no té nom) en el seu camió perquè veiés el seu ofici. Camí del seu destí, el camió va punxar una roda. Qui no té nom no va fer una altra cosa que esglaiar-se i cridar que el camió anava a bolcar amb ells dins i esclafar-los. El senyor M., sense fer-li cas, baixà del camió, canvià la roda i tornà a pujar. Camí del seu destí una altra vegada, el camió es va quedar sense combustible enmig de la carretera, envoltats de camp. Qui no té nom plorà deixant-se els pulmons i bramava que un assassí podia anar en qualsevol moment i matar-los. El senyor M. no digué res, baixà del camió i al cap d´una hora tornà amb un tonell omplit de combustible. Recarregà el depòsit, pujà al camió i continuaren la seua travessia. Quina mala sort van tindre quan el camió es va estancar en un fanguer. Qui no té nom va cridar a la seua mare per acomiadar-se, dient-li que el camió s´estava afonant en un fanguer amb ells dins i que anaven a morir. El senyor M. somrigué, baixà del camió, (pobre home, ja van tres vegades que baixa), i al cap d´una estona va tornar a pujar. Mentre el senyor M. es posava el cinturó i arrancava el camió amb les mans plenes de fang, Qui no té nom li va preguntar: “Però, tu ets feliç?”. De sobte, un roure (que no un pi) va caure just davant del camió. Mentre Qui no té nom empal·lidia i perdia el coneixement, el senyor M. baixant del camió, respongué: “Sí”.

Elena M. - 22A


INJUSTÍCIA

Un dia el senyor K. passejava pel carrer amb un amic i observant la gent es van endinsar en un carrer on hi havia uns quants hòmens indigents que tenien unes parades de venda ambulant. De sobte es varen adonar que aquests eixiren corrent i moments després varen vore la policia perseguint-los. El senyor K. va dir: "No ho entenc, a aquesta pobra gent que es guanya la vida com pot i així i tot ho té difícil, la persegueixen, i a l'altra gent que és d’ací, cometent delictes més greus com ara el tràfic de drogues, fan com si no els veieren’.

Mª José F.C. - 22C



EL SENYOR K. I LA FELICITAT

Anava el senyor K. passejant pel carrer un dia molt solellós. Mentre caminava divagant entre els seus pensaments, va veure gitat sobre un banc un rodamón amb la roba esgarrada i tot brut. El senyor K., molt trist, va acostar-se fins al rodamón, es va posar al davant i li va dir: “Bon home, veig que vas molt brut, i potser no tingues diners ni tan sols per a alimentar-te. Demana’m allò que vulgues per a ser feliç i jo t'ho donaré”. El rodamón va somriure mostrant unes dents negres i molt trencades i li va dir: “Molt bé, aleshores, aparta't, per favor, del mig, que estàs tapant-me tot el sol”.

DIEGO F.G. - 22C

MORALITAT: ¿Quina conducta elegir?



[REFLEXIÓ FORA DE CATÀLEG]

La moral és un conjunt de valors i normes d’un individu que l’orienten per distingir el bé i el mal o entre el que és just o l’injust. Aleshores, ¿per què generalment es tria el mal?, ¿serà la societat la que ens influeix en triar l’opció equivocada?
Sempre que ens guiem per la passió o els vicis, la moralitat deixa d’ existir als nostres sentiments naturals. Açò es deu al fet que a l’actualitat la nostra societat està plagada de vicis i passions incontrolades que la majoria de vegades ens porten pel mal camí. ¿Però, què seria de nosaltres sense els vicis i les passions? Tal volta tindríem una vida molt més avorrida, encara que no hem d’oblidar els nostres avantpassats de la prehistòria, que vivien feliços sense tants vicis ni tantes passions.
Desgraciadament avui dia per a molts la diversió és l’acompanyant del mal camí.

Beatriu M. L. - 22C




Una vesprada el senyor K. es trobava a casa amb la seua nóvia i la germana d'aquesta. La germana digué que se n'anava per deixar-los a soles i no molestar. Ells li van agrair molt l'amable gest i van continuar disfrutant de la vesprada. Les hores passaren i, quan arribà l'hora en què la xica havia de marxar, s'alçaren del sofà i anaren cap a la porta. Quan el senyor K. es disposà a agafar les claus de la moto per portar la nóvia a casa, s'adonà que havien desaparegut d'on les havia deixades la nit anterior. Ella se'l mirà i li digué: "Sota l'amabilitat d'algunes persones hi ha alguna malifeta amagada". Les claus, les havia furtades la germana de la nóvia i s'havia endut la moto.

LAURA. A.L.- 22C



“Un intel·ligent rodamón”

El senyor K. va viatjar cap a Hannover l´estiu passat per a veure uns amics i a la vegada per fer un recorregut per la ciutat. Després d’haver visitat gran part de la ciutat, el senyor K. va recaure en el barri Weinstrad, un dels barris més humils de la ciutat i es va sorprendre al vore un rodamón demanant almoina a la plaça central d´aquest barri. Seguidament li va preguntar:
-Què fas demanant almoina en aquest barri en lloc d´anar a un altre barri més ric?
El rodamón li va contestar amb seguretat al senyor K.:
-Simplement perquè si em trasllade a un barri ric, més que caritat i bondat com em donen ací, rebré també caritat, això sí, annexada al menyspreu.

Eduardo P.Z. - 22C





El senyor K. prenia café amb uns companys quan un li va preguntar quina cosa li faria realment feliç. El senyor K. va romandre uns minuts en silenci i respongué : “poder estar durant tot un dia sota el llençol al llit”. Tots es van quedar sorpresos i el company d’abans li torna a preguntar: i això perquè?”. A lo que el senyor K. va dir: <<considere que açò em produiria més felicitat que l’angoixa que em produiren els diners una vegada els tinguera.>>

Lucía Masó Fornés 22C


EXPLICANT L´EXPLICACIÓ



Un dia estava fent un treball de llengua sobre la xenofòbia. Estàvem la meua mare i jo en la meua habitació. Jo li vaig preguntar: "Al meu semblar està ben dit? " I ella em va contestar: "No, això està mal dit, es diu al meu parer..." Aleshores vaig posar esta expressió al treball.
Després vaig tindre un altre dubte: "Es pot dir 'si venen ací, que ens respecten tant a nosaltres com les nostres costums? " I la meua mare va dir: "No!, es diu correctament, que ens respecten tant a nosaltres com els nostres costums ". Em vaig quedar un poc desconcertada i de sobte va dir la meua mare: "Al meu parer, no està ben dit". Llavors jo li vaig preguntar atònita, alçant la veu: "Què??? Com que no està ben dit si abans m´havies dit que 'al meu parer' estava ben dit???"
De la riallada que li va provocar aquesta confusió, la meua mare no va poder explicar-me el que volia dir exactament.

Mónica A. -22C




El senyor K., fart d'observar impotent les massacres que s'estaven realitzant a tot Europa causades pels dirigents del seu país, arribà a la conclusió que les guerres continuarien mentre que el color de la pell fóra més important que el dels ulls.

Yolanda M. - 22A



A petició del meu germà, em trobava jo comprant un CD gravat per la Concertgebouw Orchestra, l'orquestra d’Amsterdam. De sobte se’m va passar pel cap la imatge del fagotista que hi toca com a solista, amb el qual he fet alguns cursets a l’estiu. Vaig recordar un succeït molt graciós quan em donava un consell.

-Per tal de no contagiar-nos res a través de les canyes, ja que la fusta de què estan fetes porta gèrmens de vegades, és convenient ficar unes gotes d'alcohol en un got amb aigua, dins el qual es mullen sempre. Molt poc d'alcohol, -recomanava- cal deixar clar que només unes gotes, però suficient per a cremar el vernís i el color de la fusta.

Gustavo,aquest fagotista, va deixar el gotet damunt d'un piano nou de trinca sense adonar-se que n’havia tacat tota la tapa. Com si estiguera en una pel·lícula, en tractar de netejar-lo amb un mocador, va escampar tot el líquid i féu una taca cada vegada major.

Vaig agafar el CD, vaig pagar i vaig eixir de la tenda. En arribar a la meua habitació, el got que havia preparat amb alcohol estava tombat damunt d'una carpeta negra, del color d’aquell piano. Encara que m’agradava la carpeta, vaig decidir no netejar-la per si de cas....


Elena P. - 22C