GROSZ-1920-RepublicaAutomatons.jpg

ALEMANYA EN EL PERÍODE D'ENTREGUERRES



El període d’entreguerres és l'etapa històrica compresa entre 1918, any en què es va firmar el conveni que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, i 1939, data en què comença la II Guerra Mundial.

L'origen immediat del nacionalsocialisme (nazisme) està en la derrota alemanya en la I Guerra Mundial (1914-1918). Segons els termes del Tractat de Versalles (1919), Alemanya era l'única responsable del conflicte. Després d'açò, la fam i les privacions estaven a l'orde del dia a Alemanya, on la situació social era caòtica.

En 1919, Hitler es va unir el Partit Obrer Alemany (DAP) i dos anys més tard ja era el seu cap indiscutit. Va establir un programa partidari de 25 punts, entre els quals es destacaven l'abolició dels tractats de Versalles i Saint-Germain, la unió de tots els alemanys en una gran Alemanya, la necessitat de rearmament, el racisme antisemita i el dret dels alemanys a conquistar tot el territori estranger que necessitaren per a la seua expansió demogràfica. A estos principis se li afegien la nacionalització de les grans empreses, el repartiment dels beneficis de la gran indústria i una reforma agrícola radical per a atraure als sectors més humils de la població.
Centenars de milers d'alemanys delataven els jueus pròfugs davant de les autoritats, destruïen els seus negocis amb la complicitat del poder policial i van col·laborar en els camps d'extermini realitzant les més diverses tasques de barbàrie.
Poc després del míting de febrer de 1920, el DAP va passar a denominar-se Partit Nacionalsocialista Alemany del Treball, els membres del qual estaven convençuts del valor de la violència com a mitjà per a aconseguir els seus fins, per la qual cosa no van tardar a crear les SA (secció d'assalt), encarregada de protegir les reunions del partit, provocar disturbis en els mítings dels demòcrates liberals, socialistes, comunistes i sindicalistes, i perseguir els jueus. Hitler va ser triat president amb poders il·limitats del partit en 1921. Així mateix, van proclamar el seu menyspreu per la democràcia i van fer campanya en favor d'un règim dictatorial.
Es va autoproclamar cap del partit en 1926 i va organitzar un cos armat d'unitats defensives, les SS (Schutzstaffel, cos de protecció).
Pocs anys després d’aconseguir un cert grau de progrés i estabilitat econòmica, la crisi de 1929, per la caiguda de la borsa de Nova York, va sumir Alemanya en una depressió que pareixia irremeiable.
Cap a 1933, la majoria dels votants alemanys van donar suport a algun dels dos principals partits totalitaris, el Partit Comunista Alemany (KPD) i el NSDAP. El segon va obtenir suport ràpidament i va reclutar en les seues files milers de funcionaris públics despatxats, comerciants i xicotets empresaris arruïnats, agricultors empobrits, treballadors decebuts amb els partits d'esquerres, i multitud de jóvens frustrats i ressentits que havien crescut en els anys de la postguerra i no tenien cap esperança d'arribar a aconseguir certa estabilitat econòmica.

El 30 de gener de 1933, Hitler es convertia en el canceller més jove d'Alemanya. En a penes sis anys la va transformar en una potència mundial i va necessitar altres sis per a causar una guerra mundial.
La Gestapo (Geheime Staats Polizei, Policia secreta de l'Estat) va ser fundada en 1933 per a reprimir l'oposició al règim de Hitler. Quan es va incorporar a l'aparell de l'Estat en 1936, se la va declarar exempta de sotmetre's a les restriccions que imposava la llei, i només havia de respondre dels seus actes davant del seu cap, Heinrich Himmler, i davant del mateix Hitler.
La supressió dels partits de l'oposició i les cruentes depuracions dels contraris al nou règim no van aconseguir resoldre el problema de la desocupació.

Un altre problema era l'econòmic, la qual cosa requeria la supressió de les restriccions econòmiques i polítiques imposades pel Tractat de Versalles. Alemanya havia d'aconseguir una completa autosuficiència pel que fa a les matèries primeres estratègiques. El subministrament d'aliments quedava assegurat a través del desenvolupament controlat de l'agricultura.
El nou orde va suposar la il·legalització dels sindicats i les cooperatives, la supressió de les negociacions col·lectives entre treballadors i empresaris, la prohibició de les vagues i els tancaments patronals, i l'exigència als treballadors alemanys de pertànyer de forma obligatòria al Front Alemany del Treball, una organització sindical nacionalsocialista controlada per l'Estat. Els salaris van ser fixats pel Ministeri d'Economia Nacional. Les associacions comercials d'empresaris i industrials de la República de Weimar van ser transformades en organismes controlats per l'Estat, als quals els patrons havien d'estar afiliats obligatòriament.
Així mateix, es va coordinar l'activitat dels bancs, es va respectar el dret a la propietat privada i es van tornar a privatitzar empreses que havien sigut nacionalitzades anteriorment. Finalment, el nou orde va implantar el domini econòmic de quatre bancs i un nombre relativament reduït de grans grups d'empreses, algunes de les quals empraven com a mà d'obra forçosa milers de presoners de guerra i ciutadans dels països que anaven sent conquistats.

La creació del nou orde va permetre als nacionalsocialistes resoldre la desocupació, proporcionar un nivell de vida acceptable als treballadors i llauradors alemanys, enriquir al grup de l'elit de l'Estat, la indústria i les finances, i crear una espectacular maquinària de guerra. Hitler es jactava que el nacionalsocialisme havia resolt els problemes de la societat alemanya, però esta reconstrucció va conduir a la II Guerra Mundial.
El 29 de setembre de 1938 va tindre lloc a Munic una conferència entre Anglaterra, Itàlia, França i Alemanya per a tractar el problema txecoslovac. Hitler requeria una aprovació formal dels seus plans abans de procedir a la invasió, que realitzaria de tota manera. Mussolini va tractar de persuadir Hitler que concedira alguna possibilitat per a la pau. En esta conferència, Hitler va obtindre tot el que havia sol·licitat prèviament: la regió dels Sudets, va annexar Àustria i va conquistar Txecoslovàquia.
Després de la II Guerra Mundial, va continuar existint un xicotet moviment neonazi en la República Federal Alemanya, que va adquirir certa popularitat després de la unificació d'Alemanya en 1990, format per jóvens descontents que han triat com a blanc dels seus actes violents a ciutadans jueus, negres, homosexuals i d'altres grups. També han sorgit organitzacions neonazis en distints països europeus i americans.

PATRICIA P.-22C




En 1918 va finalitzar la Primera Guerra Mundial amb la derrota d'Alemaya i s'imposà el Tractat de Versalles. La República de Weinar va ser un periode de tranquil·litat que no va durar molt per la crisi econòmica que va portar la gran depressió de 1929. El partit nacionalista va prendre el poder en 1933 i començà la Segona Guerra Mundial en 1939 a Europa.

Ramon T. -22A




França, la Gran Bretanya i els Estats Units van aconseguir, per la seva banda, els objectius previstos al conflicte iniciat el 1914. Havien aconseguit que Alemanya limités el seu potencial militar a una xifra determinada i van reorganitzar Europa i el món segons els seus interessos. Tanmateix, els desacords polítics entre França i la Gran Bretanya durant el període d’entreguerres (1918-1939) van ser freqüents, i tots dos estats desconfiaven de la seva capacitat per mantenir la pau. Els Estats Units, desenganyats amb els seus aliats europeus, que no van pagar els deutes contrets en la guerra, va iniciar una política aïllacionista.
El fracàs dels esforços de pau Durant el decenni de 1920 es van portar a terme diversos intents per aconseguir l’establiment d’una pau duradora. En primer lloc, el 1920 es va constituir la Societat de Nacions, un organisme internacional d’arbitratge en què els diferents estats podrien dirimir les seves disputes. Els poders de la Societat quedaven limitats a la persuasió i a diversos graus de sancions morals i econòmiques que els membres eren lliures de complir segons el seu criteri. A la Conferència de Washington (1921-1922), les principals potències navals van acordar limitar el nombre de naus a una proporció establerta. Els Tractats de Locarno (1925), garantien les fronteres francoalemanyes i incloïen un acord d’arbitratge entre Alemanya i Polònia. Durant la celebració del Pacte de París (1928), 63 estats van signat el Tractat per a la Renúncia a la Guerra, anomenat també Pacte Briand-Kellog, pel qual van renunciar a la guerra com a instrument de les seves respectives polítiques estatals i es van comprometre a resoldre els conflictes internacionals per mitjans pacífics. Els estats signataris havien decidit per endavant no incloure les guerres d’autodefensa en aquesta renúncia als mitjans bèl·lics.

Jesús V.G. -22C



Alemanya, després de la primera guerra mundial, va quedar molt malament ja que va haver de pagar tots els desperfectes que va causar la guerra en els països que participaren .
Després, a la segona guerra mundial, Alemanya va ser governada pels nazis a l'any 1933; en aquest temps estava prohibit vendre les obres de Brecht i tots aquells que pensaven igual que ell; així doncs, Bertolt es va dedicar a posar en ordre tota la seua producció sota un únic titol: Versage.
Aquesta època va ser molt dura per a tota la societat i va repercutir molt en tot en el món.

Damaris R.- 22A



El període d’entreguerres abraça del 1918 (quan acaba la 1a Guerra Mundial), fins al 1939 (quan comença la 2a Guerra Mundial).

Acabada la primera guerra mundial, la fam i les privacions estaven a l'ordre del dia a tot Europa i especialment a Alemanya on la situació social era caòtica. Al bloqueig imposat pels aliats després del armistici se li agregaven les reparacions territorials i econòmiques exigides pel tractat de Versalles. La pèrdua d'Alsàcia i Lorena li va significar a Alemanya un minvament en la seua producció de ferro en l'ordre del 75% pel que fa als seus nivells de 1914. França també es va apoderar de les mines del Sarre, i Polònia es va ensenyorir de la part meridional de Silèsia, regió industrial i minera. A aquestes greus mutilacions territorials, se li sumava la pèrdua de les seues colònies a Àfrica, Àsia i Oceania quedant la seua economia seriosament compromesa. Les dures penes econòmiques imposades en el Tractat de Versalles en concepte de reparacions de guerra ascendia a uns 132,000 milions de marcs or i la inflació va degenerar en una hiperinflació desenfrenada cap a 1923. Enmig del caos econòmic i polític de la postguerra, els moviments revolucionaris anàrquics i comunistes es propagaven com a fongs per tot el país amb líders com Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. El ressentiment i la humiliació dels ex-combatents, sumat a la creixent preocupació de la classe mitjana i alta pel fenomen revolucionari d'índole comunista, va adobar el terreny per a un nacionalista mesiànic anomenat Adolf Hitler. Amb l'argument que Alemanya havia perdut la guerra no en el camp de batalla sinó en el camp de la diplomàcia i especialment per culpa dels dirigents jueus i marxistes de la República de Weimar, Hitler va saber aglutinar en les seues files no només els moviments d'ultradreta sinó també la burgesia i aristocràcia alemanya que temien el comunisme més que qualsevol altre fenomen. El nacionalsocialisme era vist com una garantia contra el comunisme i la seua temuda prèdica de la distribució dels béns. No per casualitat van ser els grans industrials, que eren qui més tenien a perdre, el principal sustent econòmic d'Hitler finançant la seua campanya electoral, posant els mitjans de premsa a la seua disposició (Hitler va poder tenir fins i tot el seu propi diari) i facilitant-li l'accés als cercles de poder.

En 1919, Hitler es va unir al Partit Obrer Alemany (DAP) i dos anys més tard ja era el seu cap indiscutit. En 1920 Hitler va establir un programa partidari de 25 punts, entre els quals es destacaven l'abolició dels tractats de Versalles i Saint-Germain, la unió de tots els alemanys en una gran Alemanya, la necessitat de rearmament, el racisme antisemita i el principi de l'espai vital (Lebensraum), és a dir, el “dret dels alemanys a conquistar tot el territori estranger que necessitaren per a la seua expansió demogràfica". A aquests principis nacionalistes i imperialistes, se sumaven altres principis socialistes, com la nacionalització de les grans empreses, el repartiment dels beneficis de la gran indústria i una reforma agrícola radical per a atraure els sectors més humils de la població. Una vegada en el poder, Hitler va complir al peu de la lletra els seus enunciats imperialistes i racistes però va fer cas omís dels postulats socialistes. Una vegada més l'aristocràcia i els grans industrials van ser els únics beneficiaris d'una política que va dur Alemanya a la ruïna. El nacionalsocialisme igual que el feixisme a Itàlia, es van presentar com moviments populars d'extracció obrera però una vegada en el poder van servir als interessos dels seus mecenes polítics accentuant encara més les diferències de classes entre rics i pobres. Els sindicats únics es van revelar una farsa al servei dels grans patrons i les lleis socials i de treball van ser dictades en funció de l'interès dels empresaris abans que de l'interès dels treballadors. Quant al racisme, Hitler es va limitar a oferir-lo a una societat històricament xenòfoba com un al•licient més dins de les seues propostes polítiques. Quan es fa referència al racisme nazi s'hauria de parlar més aviat del racisme alemany intrínsicament arrelat en la seua història. A mitjan segle XIX el poeta jueu alemany Heinrich Heine, fent referència a l'antisemitisme de la seua època va profetizar que un poble que crema llibres a la llarga cremarà també la humanitat. Lutero, Federico el Gran, Wagner i altres grans personalitats alemanyes van afavorir l'extermini del poble jueu entenent per jueu el no alemany, és a dir, els estrangers en pàtria i fora d'ella. El mèrit d'Hitler va ser saber canalitzar aqueix pervers sentiment alemany donant-li forma a l'holocaust més sagnant de la història de l'home i en tot just dotze anys. La complicitat del poble alemany en el genocidi va prendre la forma d'una col•laboració oberta i activa que per moments superava el fanatisme propi dels nazis. Centenars de milers d'alemanys que mai es van allistar en el partit nazi, delataven als jueus pròfugs davant les autoritats, destruïen els seus negocis amb la complicitat del poder policial i van col•laborar en els camps d'extermini realitzant les més diverses tasques de barbàrie. Després de la guerra, els alemanys van rentar les seues culpes atribuint-li un poder sobrenatural a la propaganda de Goebbels i a les SS que numèricament parlant no representaven ni el 1% de l'exèrcit regular. La complexitat del sistema d'extermini que va implantar el govern alemany amb el gran nombre de camps de concentració que es van establir a Alemanya i fora d'ella mai haguera pogut funcionar amb el personal només de les SS.

En 1923 Hitler acompanyat de glòries de la primera guerra mundial com el general Ludendorff i l'as de l'aviació Hermann Goering va fracassar en el seu intent per conquistar el poder, en un colp armat que va tenir lloc en Munich. Arran de l'intent de cop, Hitler i el seu grup de col•laboradors van ser empresonats en Landsberg però abans de complir l'any ja estarien de nou en llibertat. Estant a la presó Hitler va escriure el llibre Mein Kampf (La meua lluita) que prompte es convertiria en la Bíblia del nacionalsocialisme. Allí Hitler exposava clarament les seues ambicions territorials en l'Est i fins i tot fa referència a la solució final per al problema jueu. Si els dirigents polítics de l'època hagueren llegit amb atenció aqueix llibre molts dels mals posteriors podien haver-se evitat. Alguns per omissió i altres de connivència amb les idees d'Hitler (entre aquests gran part del poble alemany que després de la guerra va dir haver-se mantingut al fosc de la solució final), van permetre que el fenomen nazi cresquera i es consolidara com una força de fet. El 30 de gener de 1933, als 43 anys d'edat Hitler es convertia en el canceller més jove d'Alemanya. No obstant això, Hitler, que vivia convençut que anava a morir abans dels 55 anys, va lamentar fins al final dels seus dies no haver assumit el poder en 1923.Aquesta “demora” de 10 anys l'obligava a accelerar els seus temps i en aquest punt es troben moltes de les respostes concernents als seus dotze anys de govern. En tot just sis anys va transformar Alemanya en una potència mundial i va necessitar d'altres sis anys per a causar una guerra mundial, un genocidi racial en gran escala i la destrucció total del seu país canviant per a sempre el mapa polític internacional.

Sergio G. - 22T


Les guerres produïdes a Alemanya van marcar la producció literària; va ser un context de fusions i noves experiències que va generar una autèntica estètica marxista.

Bertolt Brecht va ser un dels autors més destacats en aquesta època ja que va aportar a l’escenari el teatre revolucionari. Ell és un home molt important al món de la cultura del segle XX, imprescindible per entendre una Europa entre guerres i en particular per comprendre Alemanya.

L’enfonsament dels imperis centrals i de Rússia va commoure l’Europa central després de 1918. La redefinició de les fronteres, els nous repartiments ètnics i els règims autoritaris van marcar l’evolució de la regió entre 1919 i 1939. Els Estats que van sorgir de les modificacions geogràfiques vinculades als tractats de pau presentaven trets comuns: amb l’excepció de la democràtica Txecoslovàquia, tots eren autoritaris, molt conservadors i corporativistes, i professaven un difús antisemitisme. També manifestaven la voluntat política d’oposar-se a qualsevol corrent totalitari, tant si era feixista com nazi o comunista.

Beatriu M.L. - 22C